cos i ànima GEN.

Les nocions de cos (aplicada als éssers vius i, particularment, a l’home) i dànima apareixen com correlatives ja des d’antic, encara que donant-se, en general, una preeminència a l’ànima com quelcom que és possible entendre sense el cos, mentre que aquest sense aquella seria només un cadàver o un autòmat. Aquesta concepció és expressió d’un dualisme que ja des de l’antiguitat ha oposat l’esperit a la matèria, i la consciència al cos, i que modernament s’ha sistematitzat en el problema de la relació entre ment i cos. En l’esmentat dualisme apareix generalment infravalorat el costat material i corporal, concebut alguns cops com a presó o sepulcre de l’ànima (soma - sema, és el cas dels òrfics, els pitagòrics o de Plató, per exemple) o concebut, també, des d’una perspectiva moralitzadora, com la rèmora natural (en forma de passions) oposada a la voluntat.

Plató

Plató que, com hem dit, concep al cos com el sepulcre de l’ànima i com un obstacle (veure text), concep l’ésser humà com una unitat accidental de cos i ànima. Per a ell, l’home és essencialment la seva ànima, que preexisteix al cos (veure text ), mentre que el cos, fruit d’una caiguda (mite de l’auriga) és només una presó per a aquella, com la caverna que tanca dins sí uns presoners permanentment enganyats (veure text ). La filosofia adquireix per a ell una missió purificadora encaminada a l’alliberament de l’ànima mitjançant el coneixement. En canvi, Aristòtil, d’acord amb la seva doctrina de l’hilemorfisme, va fer de l’ànima la forma del cos («la forma d’un cos natural que té en potència la vida» (veure text ), i d’acord amb aquesta teoria, l’ànima no pot existir separada del cos. Per això, Aristòtil, que considerava l’ésser humà com una unitat substancial (no merament accidental) entre cos i ànima, suggereix la impossibilitat de la immortalitat individual, acceptant només la de lenteniment agent. Aquesta va ser també la interpretació donada per Alexandre d’Afrodísia i per Averrois i els averroístes. En la filosofia cristiana dels primers temps va predominar la visió platònica de les relacions entre ànima i cos, mentre que lescolástica va seguir l’opinió d’Aristòtil, afirmant amb major decisió la unitat substancial (forma substancial del cos).

Veure Descartes

Descartes va accentuar novament el dualisme en distingir radicalment la substància pensant (res cogitans) de la substància extensa (res extensa), distinció que provocava el greu problema de la relació entre el cos (extensió) i l’ànima (pensament). Descartes va intentar solucionar aquest problema apel·lant a un centre fisiològic d’interacció: la glàndula pineal. Però, amb això, el problema no se solucionava, sinó que es traslladava, ja que seguia plantejant-se com era possible aquesta interacció en l’esmentada glàndula. El corrent racionalista -exceptuant Spinoza, que és monista- va continuar adoptant el plantejament dualista i, amb això, va heretar el problema de la relació entre ànima i cos i, en general, intentà trobar la solució recorrent a l’acció de Déu entesa de diverses maneres, de les que el ocasionalisme i la teoria leibniziana de la harmonia preestablerta en són els seus més clàssics representants.

Ja en l’època de Descartes, Hobbes havia defensat una concepció merament mecanicista del cos però, després dels intents dels racionalistes per solucionar el problema de la comunicació de les substàncies i, davant la disjuntiva d’acceptar les tesis de l’harmonia preestablerta, de l’ocasionalisme o del dualisme incapaç d’explicar la relació entre ment i cos, es van radicalitzar les postures originant dues posicions contraposades: la del materialisme mecanicista radical (com el defensat per La Mettrie que considera al home com una màquina), que eliminaven el problema en declarar que el pensament és una funció del cos, o les posicions més espiritualistes. Sobre això també Nietzsche afirma que som íntegrament cos, i ànima és només una paraula per designar quelcom del cos (veure citació).

Amb posterioritat a aquests plantejaments clàssics, l’estudi de la natura de la ment ha suscitat, i suscita encara, noves postures, monistes i dualistes, que intenten ser una resposta a la qüestió de la relació entre ment i cos, i que s’examinen en l’article amb aquest títol.

 


Veure:
  cos,
  concepte físic i metafísic de cos,
  cos dels éssers vius,
  relació cos-ment.

termes relacionats amb ment / mental

 

 

 

 
 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.